Inadaptats – Desnazificant

És impossible parlar d’Inadaptats sense sentir com se t’encèn la teva ànima si estimes la música reivindicativa en català. Aquesta banda de Vilafranca del Penedès, nascuda a principis dels anys 90, no només ha estat un grup musical: ha estat un crit col·lectiu, una barricada sonora i una esperança enmig de la foscor. Amb una fusió imponent d’oi!, hardcore punk, ska i reggae, la seva música ha esdevingut l’arma perfecta per canalitzar la ràbia, la denúncia i l’esperança d’un poble que no es rendeix. Des de Salses fins a Guardamar, de Fraga fins a Maó, les seves cançons han ressonat com a manifestos de resistència.

Inadaptats són molt més que notes, acords o riffs contagiosos. Cada cop que pugen a l’escenari o fan sentir la seva veu, el que transmeten és vida, lluita i convicció. Cada cançó és una proclama, una aposta sense fissures per la independència i el socialisme, una veu que s’alça contra les injustícies i reivindica amb orgull la força del poble treballador i la unitat dels Països Catalans. Les seves lletres, impregnades d’ideals i coratge, han esdevingut himnes que han trobat la seva llar en places plenes, en festes majors que acaben amb punys alçats, i en els cors de generacions que s’han format escoltant i vivint aquestes melodies de combat.

Després d’anys d’absència, els retorns d’Inadaptats des de 2015 ens han fet reviure aquesta energia inigualable que tant es trobava a faltar. Ara, amb el llençament de Desnazificant (2024), Inadaptats no només tornen a les trinxeres musicals, sinó que ho fan amb una contundència renovada i un missatge que travessa com una daga els temps convulsos que vivim. Aquest àlbum és més que un retorn: és un crit de guerra que despulla les hipocresies del sistema, una explosió de ràbia i esperança que no dona treva. Amb 10 cançons que destil·len la seva essència combativa, el disc es presenta com una síntesi perfecta de les seves arrels sonores i un pas endavant en el seu discurs. Cada tema sembla pensat per sacsejar consciències i, alhora, per reafirmar que la lluita, en totes les seves formes, continua sent necessària. Així doncs, és moment d’endinsar-nos en el cor d’aquest treball per descobrir com Inadaptats han tornat a posar la música al servei del combat.

L’àlbum arrenca amb força amb la peça homònima, «Desnazificant», una declaració d’intencions que combina rap metal amb una melodia inconfusible que remet al gran Ennio Morricone i la banda sonora de Il buono, il brutto, il cattivo (1966) i que, durant la tornada, inclou un riff explosiu que sembla un homenatge directe a l’energia de Rage Against the Machine. És el preludi d’un treball que no només recupera la força sonora del grup penedesenc, sinó que l’expandeix amb la mateixa mala llet que els va fer emblemàtics.

Aquest disc no és només un retorn al passat; és una reafirmació d’uns ideals que continuen més vius que mai. Les lletres segueixen cridant a la lluita obrera i social, sempre adobades amb un sarcasme punyent i una capacitat única de connectar amb el públic. Des de les influències del ska, com a «Tot depèn de tu», l’inici de la qual recorda una mica l'»Attitude» dels Misfits, fins a moments festius i plens d’energia com «Catalanes que hacen cosas», l’àlbum és un mosaic de revolta.

Aquesta última cançó destaca especialment pel seu to irreverent i per l’atac directe a la farsa de la política espanyola. El títol fa referència a una famosa frase de l’ex president Mariano Rajoy, qui, en un dels seus discursos, va fer una referència absurda a «catalanes que hacen cosas», una frase que es va convertir en un símbol de la seva incomprensió i menyspreu cap a les realitats i les contribucions dels Països Catalans. Inadaptats, amb el seu característic sarcasme, s’apoderen de la frase i li donen la volta, enfrontant-la a la realitat d’un poble que, malgrat els intents de marginació, continua fent «coses» i lluitant per allò que creu. Musicalment, la cançó es nodreix directament del so tan característic dels Dropkick Murphys, amb una energia festiva i una força inconfusible que inclou la presència de les gaites, un element que l’arrela fermament a la tradició popular mentre fa esclatar el missatge revolucionari.

Pistes com «No apartaré la mirada», «Kaixo» i «No som espanyols» són les més hardcore i ràpides del disc, oferint un contrast amb el ritme més caribeny i festiu de, per exemple, «Colze amb colze», el cinquè tema.

Amb Fidel Castro de fons, «El necio» és l’únic tema en castellà de tot l’àlbum. La cançó comença amb un ritme de reggae més o menys lent i pausat, preparant l’ambient per a la intensitat que s’aproxima. De sobte, la velocitat del punk irromp amb força a partir del primer minut, ocupant gairebé tot el tema amb una explosió sonora. Aquesta transició impecable no només demostra la versatilitat musical de la banda, sinó també la seva capacitat per fusionar emoció i protesta en formats sonors tan diversos. «El necio» es converteix així en una peça clau dins de Desnazificant, un crit de resistència que atrapa l’oient amb la seva estructura dinàmica fins al darrer moment.

L’àlbum es tanca amb «Ni pa ni circ», una peça especial que ret homenatge als Castellers de Vilafranca, teixint un vincle entre música i tradició popular amb una força emocionant. També inclou «InACABats, però mai vençuts!», un tema publicat el 2021 que fa referència a les protestes que van tenir lloc a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona l’octubre de 2019 contra la sentència del judici al procés independentista català. La cançó combina una melodia potent amb lletres que evoquen la resistència i la lluita del jovent enfront de la repressió policial, reflectint, un cop més, l’esperit combatiu que caracteritza la banda.

«Quan tot ho veus molt fosc, el foc et dóna llum.»

La inclusió d’aquesta cançó a Desnazificant reforça el compromís d’Inadaptats amb les causes socials i polítiques, connectant esdeveniments recents amb la seva trajectòria de més de tres dècades en l’escena musical catalana. Un treball que, a més, compta amb l’artwork del gran Guillem Bosch, bateria de Mälammar i ex de Santacreu, que és un reflex visual poderós del missatge de l’àlbum. Representa un drac xinès en forma circular que es mossega la cua, un símbol carregat de significats profunds. Aquest drac, en el seu cicle etern, pot veure’s com una metàfora de la resistència que mai no s’atura, una lluita contínua que es renova una i altra vegada. L’Ouroboros, símbol de renovació i regeneració, es presenta aquí com un recordatori que, malgrat les adversitats i els cicles d’opressió, la lluita per la justícia i la llibertat no té fi. Amb el seu vibrant simbolisme, aquest artwork encapsula perfectament l’esperit combatiu i la convicció inquebrantable d’Inadaptats, que, com el drac, continuen mossegant la seva pròpia cua, desafiant els sistemes que intenten mantenir-los en un cicle de control.

Inadaptats no són només música; són la banda sonora d’una lluita que encara batega, imparable, a cada racó dels nostres carrers. Han estat una veu cridanera, incòmoda gairebé sempre, en un país que no deixa d’esperar canvis, que no s’atura davant les adversitats. Des de les seves primeres actuacions als anys 90 fins a la seva reaparició recent, el grup ha mantingut viva la flama de la resistència, canalitzant la ràbia, la frustració i l’esperança a través de la seva música combativa. Desnazificant és més que un àlbum: és una crida a l’acció, una declaració d’intencions que no només ressona en els escenaris, sinó que juga un paper fonamental en la realitat política i social de Catalunya.

La seva música és una armadura sonora que ens protegeix de la monotonia i l’opressió, un crit que trenca el silenci de la conformitat. Les lletres d’Inadaptats són poderoses perquè no només parlen del passat, sinó que també interpel·len el present i el futur. Les seves cançons no només parlen d’un sistema que ha de canviar, sinó que ofereixen una resposta a aquest sistema. En un moment on les lluites socials, les injustícies laborals i l’opressió política continuen presents, Desnazificant esdevé el reflex d’una societat que no ha deixat de lluitar ni de cridar per la seva llibertat.

El disc no només capta l’essència d’una banda que ha estat clau per a la música del país, sinó que actualitza aquest llegat amb un missatge radicalment necessari. El que ja és el seu vuitè àlbum d’estudi, és una altra crida a l’empoderament, una afirmació que la resistència és viva i més rellevant que mai. Amb la seva capacitat d’evocar emocions i realitats socials dures, Inadaptats han sabut crear una obra que ens fa recordar per què encara val la pena lluitar per un món més just.

Es imposible hablar de Inadaptats sin sentir cómo se enciende el alma si amas la música reivindicativa en catalán. Esta banda de Vilafranca del Penedès, nacida a principios de los años 90, no solo ha sido un grupo musical: ha sido un grito colectivo, una barricada sonora y una esperanza en medio de la oscuridad. Con una imponente fusión de oi!, hardcore punk, ska y reggae, su música ha convertido en el arma perfecta para canalizar la rabia, la denuncia y la esperanza de un pueblo que no se rinde. Desde Salses hasta Guardamar, de Fraga hasta Maó, sus canciones han resonado como manifiestos de resistencia.

Inadaptats son mucho más que notas, acordes o riffs contagiosos. Cada vez que suben al escenario o hacen sentir su voz, lo que transmiten es vida, lucha y convicción. Cada canción es una proclama, una apuesta firme por la independencia y el socialismo, una voz que se alza contra las injusticias y reivindica con orgullo la fuerza del pueblo trabajador y la unidad de los Països Catalans. Sus letras, impregnadas de ideales y coraje, se han convertido en himnos que han encontrado su hogar en plazas llenas, en fiestas mayores que terminan con puños alzados y en los corazones de generaciones que se han formado escuchando y viviendo estas melodías de combate.

Después de años de ausencia, varios amagos de regreso desde 2015 nos han hecho revivir esa energía inigualable que tanto se echaba de menos. Ahora, con el lanzamiento de Desnazificant (2024), Inadaptats no solo regresan a las trincheras musicales, sino que lo hacen con una contundencia renovada y un mensaje que atraviesa como una daga los tiempos convulsos que vivimos. Este álbum es más que un regreso: es un grito de guerra que desnuda las hipocresías del sistema, una explosión de rabia y esperanza que no da tregua. Con 10 canciones que destilan su esencia combativa, el disco se presenta como una síntesis perfecta de sus raíces sonoras y un paso adelante en su discurso. Cada tema parece pensado para sacudir conciencias y, al mismo tiempo, reafirmar que la lucha, en todas sus formas, sigue siendo necesaria. Así que, es momento de adentrarnos en el corazón de este trabajo para descubrir cómo Inadaptats han vuelto a poner la música al servicio del combate.

El álbum arranca con fuerza con la pieza homónima, «Desnazificant», una declaración de intenciones que combina rap metal con una melodía inconfundible que remite al gran Ennio Morricone y la banda sonora de Il buono, il brutto, il cattivo (1966) y que, durante el estribillo, incluye un riff explosivo que parece un homenaje directo a la energía de Rage Against the Machine. Es el preludio de un trabajo que no solo recupera la fuerza sonora del grupo penedesense, sino que la expande con la misma mala leche que los hizo emblemáticos.

Este disco no es solo un regreso al pasado; es una reafirmación de unos ideales que siguen más vivos que nunca. Las letras siguen llamando a la lucha obrera y social, siempre aderezadas con un sarcasmo punzante y una capacidad única de conectar con el público. Desde las influencias del ska, como en «Tot depèn de tu», cuyo inicio recuerda un poco al de «Attitude» de Misfits, hasta momentos festivos y llenos de energía como «Catalanes que hacen cosas», el álbum es un mosaico de revuelta.

Esta última canción destaca especialmente por su tono irreverente y por el ataque directo a la farsa de la política española. El título hace referencia a una famosa frase del ex presidente Mariano Rajoy, quien, en uno de sus discursos, hizo una referencia absurda a «catalanes que hacen cosas», una frase que se convirtió en un símbolo de su incomprensión y desprecio hacia las realidades y las contribuciones de los Països Catalans. Inadaptats, con su característico sarcasmo, se apropian de la frase y la invierten, enfrentándola a la realidad de un pueblo que, a pesar de los intentos de marginación, sigue haciendo «cosas» y luchando por lo que cree. Musicalmente, la canción se nutre directamente del sonido tan característico de los Dropkick Murphys, con una energía festiva y una fuerza inconfundible que incluye la presencia de gaitas, un elemento que la arraiga firmemente a la tradición popular mientras estalla el mensaje revolucionario.

Pistas como «No apartaré la mirada», «Kaixo» y «No som espanyols» son las más hardcore y rápidas del disco, ofreciendo un contraste con el ritmo más caribeño y festivo de, por ejemplo, «Colze amb colze», el quinto tema.

Con Fidel Castro de fondo, «El necio» es la única canción en castellano del álbum. El tema comienza con un ritmo de reggae más o menos lento y pausado, preparando el ambiente para la intensidad que se aproxima. De repente, la velocidad del punk irrumpe con fuerza a partir del primer minuto, ocupando casi todo el tema con una explosión sonora. Esta transición impecable no solo demuestra la versatilidad musical de la banda, sino también su capacidad para fusionar emoción y protesta en formatos sonoros tan diversos. «El necio» se convierte así en una pieza clave dentro de Desnazificant, un grito de resistencia que atrapa al oyente con su estructura dinámica hasta el último momento.

El álbum se cierra con «Ni pa ni circ», una pieza especial que rinde homenaje a los Castellers de Vilafranca, tejiendo un vínculo entre música y tradición popular con una fuerza emocionante. También incluye «InACABats, però mai vençuts!», un tema publicado en 2021 que hace referencia a las protestas que tuvieron lugar en la Plaça d’Urquinaona de Barcelona en octubre de 2019 contra la sentencia del juicio al proceso independentista catalán. La canción combina una melodía potente con letras que evocan la resistencia y la lucha de la juventud frente a la represión policial, reflejando, una vez más, el espíritu combativo que caracteriza a la banda.

«Quan tot ho veus molt fosc, el foc et dóna llum (Cuando todo lo ves muy oscuro, el fuego te da luz).»

La inclusión de esta canción en Desnazificant refuerza el compromiso de Inadaptats con las causas sociales y políticas, conectando acontecimientos recientes con su trayectoria de más de tres décadas en la escena musical catalana. Un trabajo que, además, cuenta con el artwork del gran Guillem Bosch, batería de Mälammar y ex de Santacreu, que es un reflejo visual poderoso del mensaje del álbum. Representa un dragón chino en forma circular que se muerde la cola, un símbolo cargado de significados profundos. Este dragón, en su ciclo eterno, puede verse como una metáfora de la resistencia que nunca se detiene, una lucha continua que se renueva una y otra vez. El Ouroboros, símbolo de renovación y regeneración, se presenta aquí como un recordatorio de que, a pesar de las adversidades y los ciclos de opresión, la lucha por la justicia y la libertad no tiene fin. Con su vibrante simbolismo, este artwork refleja perfectamente el espíritu combativo y la convicción inquebrantable de Inadaptats, que, como el dragón, siguen mordiendo su propia cola, desafiando los sistemas que intentan mantenerlos en un ciclo de control.

Inadaptats no son solo música; son la banda sonora de una lucha que sigue latiendo, imparable, en cada rincón de nuestras calles. Han sido una voz estridente, incómoda casi siempre, en un país que no deja de esperar cambios, que no se detiene ante las adversidades. Desde sus primeras actuaciones en los años 90 hasta su reaparición reciente, el grupo ha mantenido viva la llama de la resistencia, canalizando la rabia, la frustración y la esperanza a través de su música combativa. Desnazificant es más que un álbum: es una llamada a la acción, una declaración de intenciones que no solo resuena en los escenarios, sino que juega un papel fundamental en la realidad política y social de Catalunya.

Su música es una armadura sonora que nos protege de la monotonía y la opresión, un grito que rompe el silencio de la conformidad. Las letras de Inadaptats son poderosas porque no solo hablan del pasado, sino que también interpelan el presente y el futuro. Sus canciones no solo hablan de un sistema que debe cambiar, sino que ofrecen una respuesta a ese sistema. En un momento en que las luchas sociales, las injusticias laborales y la opresión política siguen presentes, Desnazificant se convierte en el reflejo de una sociedad que no ha dejado de luchar ni de gritar por su libertad.

El disco no solo captura la esencia de una banda que ha sido clave para la música del país, sino que actualiza este legado con un mensaje radicalmente necesario. El que ya es su octavo álbum de estudio, es otra llamada al empoderamiento, una afirmación de que la resistencia está viva y más relevante que nunca. Con su capacidad de evocar emociones y realidades sociales duras, Inadaptats han sabido crear una obra que nos recuerda por qué aún vale la pena luchar por un mundo más justo.