Santacreu – Cançons d’amor, dol i enyorança

El majestuós trio de Barcelona, Santacreu, ens submergeix amb magnificència en un viatge sonor de proporcions immersives a través del seu debut en format llarg, titulat Cançons d’amor, dol i enyorança (2024), el qual va veure la llum el passat 12 de gener. Conformat per virtuosos músics com Eugeni Pulido, la mestria del qual es desplega en veu, guitarra i sintetitzadors, juntament amb l’habilitat magistral de Kandro Ruiz al baix i la destresa percussiva de Guillem Bosch, bateria també d’un altre trio barceloní, Malämmar, la banda ens obsequia amb una experiència musical que amalgama elements del doom i post metal, entre d’altres matisos, amb un mestratge excepcional que desafia les convencions musicals establertes.

Aquest gran viatge musical comença amb una misteriosa cacofonia de guitarres, que revela una delicadesa envoltant que va més enllà de la distorsió típica. A mode de pròleg cerimonial, aquest preludi ens submergeix en l’impactant inici de «L’absència». Aquest so dens i majestuós estableix un to primari i descriu la riquesa i diversitat musical que es desenvolupa majestuosament a través de tot aquest treball.

Cada peça és un viatge únic a través dels amplis regnes del doom i el post-tot. «La llum» ens submergeix en un desenvolupament cautelós i progressiu, teixint una dinàmica que destaca per la seva audaç exhibició expansiva que acaba resultant sublim. Les veus, juganeres, s’entrellacen meravellosament i contrasten hàbilment amb la densitat dels instruments, creant un ambient fascinant que s’intensifica amb el pas dels segons i que revela capes emocionals més profundes.

«Les cicatrius» presenta una obertura sorprenent a través d’un goliat que evoca un paisatge sonor fascinant abans de quedar embolicat en una tonalitat molt propera al black metal. La combinació d’elements pot semblar desconcertant al principi, però revela l’especial habilitat de Santacreu per captar l’atenció de l’oient. La banda ens acompanya en un viatge musical impredictible, guiat per una producció excel·lent que fa que l’experiència auditiva genèrica guanyi molts sencers, fregant (gairebé) l’excel·lència sonora. En aquest treball, la banda demostra la seva capacitat per explorar diferents aspectes i camps del so, creant un paisatge musical únic que convida a la introspecció i desperta la curiositat de l’oïda.

«La sequera» combina el domini del baix del Kandro amb el domini de la percussió del bo del Guillem per representar l’autoritat suprema d’aquest sublim quart tall, elegantment decorat amb efectes que emfatitzen la singularitat estilística de la banda, fins a desembocar en una melodia relaxada. La cançó brilla amb una intensitat redoblada gràcies a la incomparable habilitat del trio per moure’s entre diferents capes d’energia, donant a les veus una brillantor meravellosa durant els moments culminants d’aquesta peça.

En una (re)interpretació majestuosa del clàssic de Camarón de la Isla, «Nana del caballo grande» emergeix com la primera composició en espanyol del trio. La cançó, basada en un fragment de l’obra teatral Bodas de sangre de Federico García Lorca, es revela com una de les composicions més senzilles en aparença, però alhora està impregnada d’un magnetisme captivador que la distingeix entre totes les peces del àlbum. Encara que pugui semblar simple en la seva estructura, l’execució de Santacreu aconsegueix dotar la cançó d’una profunditat i d’un atractiu que la converteixen en un punt de brillantor destacat dins del conjunt del disc. El seu encant rau en l’habilitat del trio per realçar l’essència de la melodia original amb una execució emotiva i envoltant, afegint-hi capes de matisos que fan que ressalti de manera singular. Si Lorca va escriure una cosa tan meravellosa com aquesta cançó de bressol, i Camarón la va cantar per morir d’amor i dolor, quin atreviment i gosadia el de Santacreu per enregistrar això, oi? Magnífica.

A manera de revelació final, «L’ascensió» resulta ser la síntesi perfecta d’aquest tot que és Cançons d’amor, dol i enyorança. Grans dosis d’una distorsió impactant que ressona amb un poder increïble, ritmes lents que cavalquen a través dels solcs i unes veus impactants, tant les inicials com els passatges posteriors menys intensos. Aquesta conclusió impressionant no marca simplement el final de l’experiència musical. Més aviat, eleva aquest treball a cims gairebé espirituals i deixa els oients amb un nus a l’estómac. Es tracta d’un epíleg sonor que no només tanca l’àlbum, sinó que l’immortalitza a la memòria, tot i que jo hagués tallat uns quants segons la cua final.

Cançons d’amor, dol i enyorança no només és un testimoni fefaent de l’exquisit mestratge musical de Santacreu, sinó que erigeix majestuosament un estendard inigualable per a l’escena local més underground. Més enllà de les preferències musicals, aquest àlbum no només convida els oients a submergir-se de cap en el seu univers sonor durant 45 minuts, sinó que els exigeix entregar-se completament a una experiència sonora única, desafiant la concepció convencional dels límits musicals. És un monument auditiu que transcendeix fronteres, teixit amb fils de virtuosisme musical i emotivitat sincera.

El més nou de Santacreu no només ens brinda un banquet sonor d’amor, dolor i nostàlgia. No és simplement música; és una simfonia transcendental que transcendeix les barreres musicals convencionals i reclama el seu lloc, aquí i ara. Mereix ser assaborit amb atenció meticulosa, degustat amb pausa per apreciar cada matís i textura, i sense pressa, per permetre que les seves notes resplendeixin amb la magnificència que mereixen mentre pinten un paisatge emocional profund. En aquest treball, la banda no només ha creat un àlbum, sinó una obra d’art sonora que ressonarà a l’ànima dels que s’aventurin a submergir-se en la seva grandiosa creació.

El majestuoso trío oriundo de Barcelona, Santacreu, nos sumerge con magnificencia en un viaje sonoro de proporciones inmersivas a través de su debut en formato largo, titulado Cançons d’amor, dol i enyorança (2024), el cual vio la luz el pasado 12 de enero. Conformado por virtuosos músicos tales como Eugeni Pulido, cuya maestría se despliega en voz, guitarra y sintetizadores, junto a la habilidad magistral de Kandro Ruiz tras el bajo y la destreza percusiva de Guillem Bosch, batería también de otro trío barcelonés, Malämmar, la banda nos obsequia con una experiencia musical que amalgama elementos del doom y post metal, entre otros matices, con una maestría excepcional que desafía las convenciones musicales establecidas.

Este gran viaje musical comienza con una misteriosa cacofonía de guitarras, que revela una delicadeza envolvente que va más allá de la distorsión típica. A modo de prólogo ceremonial, este preludio nos sumerge en el impactante y potente inicio de «L’absència». Este sonido denso y majestuoso establece un tono primario y describe la riqueza y diversidad musical que se desarrolla majestuosamente a través de todo este trabajo.

Cada pieza es un viaje único a través de los amplios reinos de la doom y el post-todo. «La llum» nos sumerge en un cauteloso y progresivo desarrollo, tejiendo una dinámica que destaca por su audaz exhibición en una expansión sublime. Las voces, por momentos incluso juguetonas, se entrelazan maravillosamente y contrastan hábilmente con la densidad de los instrumentos, creando un contraste fascinante que se intensifica con el transcurrir de los segundos y revela capas emocionales más profundas.

«Les cicatrius» presenta una apertura sorprendente a través de un goliat que evoca un paisaje sonoro fascinante antes de quedar envuelto en una tonalidad muy cercana al black metal. La combinación de elementos puede parecer desconcertante al principio, pero revela la especial habilidad de Santacreu para captar la atención del oyente. La banda nos sumerge en un viaje musical impredecible, guiado por una producción sobresaliente que provoca que la experiencia auditiva genérica gane muchos enteros, rozando (casi) la excelencia sonora. En este trabajo, la banda demuestra su capacidad para explorar diferentes aspectos y campos del sonido, creando un paisaje musical único que invita a la introspección y despierta la curiosidad del oído.

«La sequera» combina el dominio del bajo de Kandro con el dominio de la percusión de Guillem para representar la autoridad suprema de este sublime cuarto corte, elegantemente decorado con efectos que enfatizan la singularidad estilística de la banda, hasta desembocar en una melodía relajada. La canción brilla con redoblada intensidad gracias a la incomparable habilidad del trío para moverse entre diferentes capas de energía, dándole a las voces un brillo maravilloso durante los momentos culminantes de esta pieza.

En una (re)interpretación majestuosa del clásico de Camarón de la Isla, «Nana del caballo grande» emerge como la primera composición en español del trío. La canción, basada en un fragmento de la obra teatral Bodas de sangre de Federico García Lorca, se revela como una de las composiciones más sencillas en apariencia, pero a la vez, está impregnada de un magnetismo cautivador que la distingue entre todas las piezas del álbum. Aunque pueda parecer simple en su estructura, la ejecución de Santacreu logra dotar a la canción de una profundidad y atractivo que la convierten en un destacado punto de brillantez dentro del conjunto del disco. Su encanto radica en la habilidad del trío para realzar la esencia de la melodía original con una ejecución emotiva y envolvente, añadiendo capas de matices que hacen que resalte de manera singular. Si Lorca escribió algo tan maravilloso como esta nana, y Camarón la cantó para morir de amor y dolor, ¿menudo atrevimiento y osadía el de Santacreu para grabar esto, no? Magnífica.

A modo de revelación final, «L’ascensió» resulta ser la síntesis perfecta de este todo que es Cançons d’amor, dol i enyorança. Grandes dosis de una distorsión impactante que resuena con un poder increíble, ritmos lentos que cabalgan a través de los surcos y unas voces impactantes, tanto las iniciales como los pasajes posteriores menos intensos. Esta impresionante conclusión no marca simplemente el final de la experiencia musical. Más bien, eleva este trabajo a cumbres casi espirituales y deja a los oyentes con un nudo en el estómago. Se trata de un epílogo sonoro que no sólo cierra el álbum, sino que lo inmortaliza en la memoria, aunque yo hubiera recortado unos cuantos segundos de la cola final.

Cançons d’amor, dol i enyorança no solo es un testimonio fehaciente de la exquisita maestría musical de Santacreu, sino que erige majestuosamente un estandarte inigualable para la escena local más underground. Más allá de las preferencias musicales, este álbum no solo invita a l@s oyentes a sumergirse de cabeza en su universo sonoro durante 45 minutos, sino que les exige entregarse completamente a una experiencia sonora única, desafiando la concepción convencional de los límites musicales. Es un monumento auditivo que trasciende fronteras, tejido con hilos de virtuosismo musical y emotividad sincera.

Lo nuevo de Santacreu no solo nos brinda un banquete sonoro de amor, dolor y nostalgia. No es simplemente música; es una sinfonía trascendental que trasciende las barreras musicales convencionales y reclama su lugar, aquí y ahora. Merece ser saboreado con atención meticulosa, degustado con pausa para apreciar cada matiz y textura, y sin prisa, para permitir que sus notas resplandezcan con la magnificencia que merecen mientras pintan un paisaje emocional profundo. En este trabajo, la banda no solo ha creado un álbum, sino una obra de arte sonora que resonará en el alma de quienes se aventuren a sumergirse en su grandiosa creación.